La situació de la pagesia catalana s'havia agreujat al segle XV per un enduriment de les lleis feudals que volia compensar amb nous impostos la pèrdua de població causada per les epidèmies de pesta negra.
Les sis lleis més odiades per injustes eren anomenades Els Sis Mals Usos i centraven les reivindicacions dels serfs de remença, contra la negativa tancada dels senyors a abolir-les.
El 1462 va esclatar la insurrecció armada dels pagesos al nord del Principat, dirigida per Francesc Verntallat, un estrateg excepcional. La revolta remença es va creuar amb la guerra del rei Joan II contra la noblesa catalana.
La pau senyorial, el 1472, va deixar les reivindicacions remences sense resoldre.
El juliol de 1484, Pere-Joan Sala va iniciar a Mieres la segona insurrecció, que es va estendre a moltes més comarques. El 4 de gener de 1485, les tropes remences de Bartomeu Sala van derrotar a Montornès del Vallès l'exèrcit de la Diputació comandat pel veguer Pere-Anton de Rocacrespa.
La victòria pagesa va induir el rei Ferran II el Catòlic a enviar un militar de prestigi, Iñigo López de Mendoza a fer de mitjancer entre les parts. Finalment, el 22 d'abril de 1486 se signava la Sentència Arbitral de Guadalupe que posava fi al feudalisme a Catalunya, primer país europeu a aconseguir-ho.
Les conseqüències van ser importants: el nivell de vida de la pagesia catalana va augmentar considerablement, la població del Principat es va duplicar i es van establir les bases per a la industrialització catalana dels segles XVII i XVIII.